anar

De Viccionari
Salta a: navegació, cerca


Català
[modifica]

  • Pronúncia:
Oriental: /əˈna/
Occidental: nord-occidental /aˈna/, valencià /aˈnaɾ/
  • Rimes: -a(ɾ)
  • Homòfon: anà
  • Etimologia: Del llatí vulgar amnare, derivat del llatí clàssic ambulare ‎(«caminar, fer pas de marxa»).
  • Anagrames: Aran, arna

Verb[modifica]

a·nar intr., pron., aux. ‎(pronominal anar-se'n)

  1. Caminar o moure's d'un lloc a un altre.
  2. Apostar.
    Van dos euros.
  3. Consistir o dependre.
    En això li va la vida.
  4. Importar, interessar.
    En això no m'hi va res.
  5. Distingir-se, diferenciar-se una persona o cosa d'una altra.
    Aquell qui va de governat a governant.
  6. Dirigir (un camí).
    Aquest camí va a tal lloc.
  7. Obrar, procedir.
  8. Ésser algun nom o verb de la mateixa declinació o conjugació que un altre.
    El verb casar va com amar.
  9. En els jocs de cartes, entrar o escollir coll.
  10. Batre, palpitar (referit al cor o al pols).
  11. Seguit de gerundi, trobar-se en curs d’executar, de fer.
    Anar xiulant.
  12. Seguit de la preposició a i d’un infinitiu, dirigir-se a complir de forma inconvenient o inevitable.
    La pilota va anar a parar al riu.
  13. En imperfet seguit de la preposició a o per i d’infinitiu, estava a punt, era imminent.
    Quan heu arribat la pel·lícula anava a començar.

Conjugació[modifica]

Paradigmes de flexió: vaig, va, anem

Compostos i expressions[modifica]


Sinònims[modifica]

Variants[modifica]

  • anà, reducció col·loquial, seguit de pronoms febles
  •  : Anà'ns-enAnar-nos-en

Traduccions[modifica]

Referències[modifica]


Occità
[modifica]

Verb[modifica]

anar ‎(pronominal se n'anar o anar-se'n)

  1. anar