habeo

De Viccionari


Llatí
[modifica]

  • Pronúncia(i): /ˈha.bɛ.oː/
  • Etimologia: De l'arrel protoindoeuropea *gʰabʰ- ‎(«agafar»), amb un desviament cap a un matís en el sentit causatiu o resultatiu: «he agafat» > «jo posseeixo».[1]

Verb[modifica]

habeō ‎(1a present?), habēs ‎(2a present), habēre ‎(infinitiu), habuī ‎(perfet), habitum ‎(supí)

  1. posseir, jo posseeixo
    Habere fundum
    Posseir terres
  2. ser l'amo, tenir possessió i domini, controlar
    (animus) habet cuncta neque ipse habetur.
    L'estat d'ànim és el que controla tot i alhora no és controlat per ningú.
  3. administrar, tenir el domini d'un territori o d'un càrrec administratiu
    Rem publicam habere.
    Administrar l'estat.
  4. contenir, jo continc
    Nihil epistula habebat.
    La carta no contenia res.
  5. portar posat, jo porto
    Habere coronam in capite.
    Portar la corona al cap.
  6. ocasionar, jo ocasiono
    Pons magnum circuitum habebat.
    El pont va ocasionar una llarga aturada.
  7. quedar-se, jo em quedo
    Res tuas tibi habeas.
    Queda't el que et pertany.
  8. conèixer, jo conec
    Habes consilia nostra.
    Tu coneixes les nostres intencions.
  9. ser considerat com, tenir per
    Militibus habebatur fortissimus.
    Era considerat pels soldats com el més fort.
  10. romandre, estar-s'hi, habitar
    Quis istic habet?
    Qui s'està allà?
  11. fer, jo faig
    Habere supplicationes.
    Fer les demandes.
  12. trobar-se, estar (parlant de l'estat d'ànim)
    Ego me bene habeo.
    Em trobo bé.

Notes[modifica]

Encara que el verb català haver deriva de habeō, aquest no tenia el mateix sentit i l'expressió "hi ha" no existia en aquesta llengua, que emprava el verb esse amb aquesta funció o per expressar qui era el posseïdor com ara faríem amb el tenir. L'evolució es pot veure en aquests exemples: est mihi liber = «el llibre és meu» > «tinc un llibre»; haec domus mea est = «aquesta casa és meva» > «tinc aquesta casa».

Derivats[modifica]

Compostos i expressions[modifica]

Vegeu també[modifica]

  1. Julius Pokorny, Indogermanisches Etymologisches Woerterbuch, p.407-409