habito

Potser volíeu: hábito

Català

• Pronúncia: oriental /əˈβi.tu/, occidental /aˈβi.to/
• Rimes: -ito
• Homòfon: evito

Verb

ha·bi·to

1. primera persona del singular (jo) del present d'indicatiu de habitar

   [Jo] habito, habite, habit o habiti.

2. primera persona del singular (jo) del present de subjuntiu del verb habitar

   [Que jo] habito, forma d'alguns parlars nord-occidentals per [que jo] habiti o habite.

3. tercera persona del singular (ell, ella, vostè) del present de subjuntiu del verb habitar

   [Que ell/ella/vostè] habito, forma d'alguns parlars nord-occidentals per [que ell/ella/vostè] habiti o habite.

Castellà

• Pronúncia:

Peninsular: \aˈβi.to\

Americà: alt /aˈbi.t(o)/, baix \aˈβi.to\

Verb

ha·bi·to

1. primera persona del singular (yo) del present d’indicatiu del verb habitar

Llatí

• Pronúncia: /ˈha.bɪ.toː/
• Etimologia: Derivat de habeō.

Verb

habitō ‎(1a present^?), habitās ‎(2a present), habitāre ‎(infinitiu), habitāvī ‎(perfet), habitātum ‎(supí)

1. portar sovint, acostumar, sovintejar
2. freqüentar, estar sovint, habitar, jo habito, residir, viure

   Ex.: In foro, in rostris habitare. — (traducció:«No parava de freqüentar la rostra del fòrum.»)

   Ex.: Animus habitat in oculis. — (traducció:«L'ànima resideix en els ulls.»)

   Ex.: Habitari ait Xenophanes in luna. — (traducció:«Xenòfanes diu que la lluna està habitada.»)

Derivats

• habitābilis
• habitāculum
• habitantēs
• habitātiō
• habitātiuncula
• habitātor
• habitātrix

Adjectiu

habitō

1. datiu masculí singular de habitus
2. datiu neutre singular de habitus
3. ablatiu masculí singular de habitus
4. ablatiu neutre singular de habitus