manco

De Viccionari
Salta a la navegació Salta a la cerca
Potser volíeu: mancò


Català
[modifica]

  • Pronúncia:
Oriental: central /ˈmaŋ.ku/, balear /ˈmaŋ.ko/, /ˈmaŋ.ku/
Occidental: /ˈmaŋ.ko/
  • Etimologia:
Adjectiu i substantiu: variant de manc, segle XV, del llatí mancus ‎(«mutilat»).
Adverbi: de l’italià manco ‎(«menys»), del llatí mancus ‎(«mutilat»), segle XVI.

Adjectiu[modifica]

man·co m. ‎(femení manca, plural masculí mancos, plural femení manques)

  1. Que ha perdut un braç o una .

Sinònims[modifica]

Traduccions[modifica]

Nom[modifica]

man·co m. ‎(plural mancos, femení manca)

  1. Persona mancada d’un braç o d’una mà.

Adverbi[modifica]

manco

  1. menys

Verb[modifica]

man·co

  1. primera persona del singular (jo) del present d'indicatiu de mancar
  2. (col·loquial nord-occidental) primera persona del singular (jo) del present de subjuntiu del verb mancar
  3. (col·loquial nord-occidental) tercera persona del singular (ell, ella, vostè) del present de subjuntiu del verb mancar

Vegeu també[modifica]


Italià
[modifica]

Nom[modifica]

màn·co m. ‎(plural manchi)

  1. (literari) mancança

Sinònims[modifica]

Adjectiu[modifica]

màn·co m. ‎(femení manca, plural masculí manchi, plural femení manche)

  1. (poc usat) esquerrà
  2. (antic) mancat
  3. (literari) informal

Sinònims[modifica]

Adverbi[modifica]

manco

  1. (col·loquial) ni, ni tant sols

Sinònims[modifica]

Verb[modifica]

manco

  1. primera persona singular (io) del present d'indicatiu de mancare