cantor

Català

• Pronúncia:

Oriental: /kənˈto/

Occidental: nord-occidental /kanˈto/, valencià /kanˈtoɾ/

• Rimes: -o(ɾ)
• Homòfon: cantó
• Etimologia: Del llatí cantor, en sentit de l'organista i el cabiscol de les esglésies protestants, segle XV.
• Anagrames: arcont, carnot, conrat, contar, contra, cotnar, roncat, tronca, troncà

Nom

can·tor m. ‎(plural cantors, femení cantora)

1. Director de música d'una església evangèlica, encarregat de composar, interpretar i elegir la música per a la litúrgia i altres cerimònies, així com de l'ensenyança en l'escola.
2. En el cant litúrgic jueu i cristià, solista encarregat d'executar determinades peces o parts dels oficis distintes de les encomanades al cor.
3. cantant

Traduccions

Traduccions: cantor

• Anglès: cantor ^(en)
• Castellà: cantor ^(es)

• Francès: chantre ^(fr)
• Italià: cantore ^(it)

Vegeu també

• AUDITORIUM, Cinco Siglos de Música Inmortal, Volum núm. I, pàg. 113 (ISBN 84-08-46524-4)
• Obres de referència: DIEC, GDLC, DCVB, Optimot

Castellà

• Pronúncia:

Peninsular: septentrional /kanˈtoɾ/, meridional \kaŋˈtoɾ\

Americà: alt /k(a)nˈtoɾ/, baix \kaŋˈtoɾ\, austral /kanˈtoɾ/

• Etimologia: Del llatí cantor.

Nom

can·tor m. ‎(plural cantores, femení cantora)

1. cantor

Llatí

• Pronúncia: /ˈkan.tɔr/
• Etimologia: De canō i el sufix -tor.

Nom

cantor m. ‎(genitiu cantōris)

3a declinació -, -is (tema cons.)
Cas	Singular	Plural
Nominatiu	cantor	cantōrēs
Vocatiu	cantor	cantōrēs
Acusatiu	cantōrem	cantōrēs
Genitiu	cantōris	cantōrum
Datiu	cantōrī	cantōribus
Ablatiu	cantōre	cantōribus

• cantant
• Nom que es donava antigament al compositor de càntics i salms.