-o

De Viccionari
Salta a la navegació Salta a la cerca
Potser volíeu: o, O, ò, Ò, ó, , Ó, ö, Ø


Català
[modifica]

  • Etimologia: Variant de la desinència -e, originada per assimilació vocàlica en certs verbs (plore>ploro), estesa com a vocal temàtica per a diferenciar de la tercera persona -a, homòfons en català central i parònims en nord-occidental (pronunciat /ɛ/), i reforçat per la percepció de cultisme coincidint amb el llatí . Produït a l’inici del segle XV, es va completar l’extensió a diferents tipus de conjugacions al segle XIX.

Desinència[modifica]

-o ‎(verbal)

  1. (central, nord-occidental) Forma conjugada en primera persona del singular del present d’indicatiu dels verbs regulars en -ar, -er, -re i -ir.
    Exemples: cantarcanto, témertemo, batrebato, dormirdormo.
  2. (col·loquial nord-occidental) Forma conjugada en primera i tercera persona del singular del present de subjuntiu dels verbs regulars en -ar, -er, -re i -ir.

Relacionats[modifica]

  • llatí > Ø, actual balear i alguerès (-i, septentrional) > -e, actual valencià > -o, central i nord-occidental


Esperanto
[modifica]

  • Etimologia: a aquesta paraula li falta l'etimologia. Podeu ajudar el Viccionari incorporant-la.

Desinència[modifica]

-o ‎(nominal)

  1. Forma noms.
    Exemple: serĉiserĉo.