manduco

Català

• Pronúncia⁽ⁱ⁾: central /mənˈdu.ku/, occidental /manˈdu.ko/
• Rimes: -uko

Verb

manduco

1. Primera persona del singular (jo) del present d'indicatiu de manducar.

Llatí

• Pronúncia⁽ⁱ⁾: /ˈman.dʊ.koː/
• Etimologia: Derivat de mandō ‎(«mastegar») o potser de la unió de manus i ducere.

Verb

manducō ‎(1a present^?), mandūcās ‎(2a present), mandūcāre ‎(infinitiu), mandūcāvī ‎(perfet), mandūcātum ‎(supí)

1. mastegar, jo mastego
2. devorar, jo devoro

Descendents

• Castellà: manducar, manjar
• Català: menjar
• Esperanto: manĝi
• Francès: manger
• Italià: mangiare
• Occità: manjar