manjar

Català antic

Verb

manjar

1. forma alternativa de menjar

   «Lo seyor de la nau ab qui eyls seran és-los tengut que·ls dó a manjar.» (Llibre del Consolat de Mar, 1385)

Conjugació

Conjugació antiga

Formes no personals
infinitiu	manjar
gerundi	manjant
participi	manjat
Formes personals simples
indicatiu	io, yo, jo	tu	él, eyl, ell	nós, nosaltres	vós, vosaltres	éls, eyls, ells
present	manj	manges	manja	manjam	manjats	mangen
					manjau
imperfet	manjava	manjaves	manjava	manjàvem	manjàvets	manjaven
passat simple	mangí	manjast	manjà	manjam	manjàs	manjaren
	mangé	mangist		manjàrem	manjàrets
		manjares			manjàreu
futur	manjaré	manjaràs	manjarà	manjarem	manjarets	manjaran
					manjareu
condicional	manjaria	manjaries	manjaria	manjaríem	manjaríets	manjarien
					manjaríeu
subjuntiu	io, yo, jo	tu	él, eyl, ell	nós, nosaltres	vós, vosaltres	éls, eyls, ells
present	manj	manjs	manj	mangem	mangets	mangen
					mangeu
imperfet	manjàs	manjasses	manjàs	manjàssem	manjàssets	manjassen
	manjara	manjares	manjara	manjàrem	manjàsseu	manjaren
					manjàrets
					manjàreu
imperatiu	–	tu	él, eyl, ell	nós, nosaltres	vós, vosaltres	éls, eyls, ells
present	–	manja	manj	mangem	manjats	mangen
	–				manjau

Nom

manjar m. ‎(plural manjars)

1. forma alternativa de menjar

Descendents

Del català antic o de l’occità antic:

• Castellà: manjar
• Portuguès: manjar

Vegeu també

• Obres de referència: DCVB, CIVAL

Castellà

• Pronúncia⁽ⁱ⁾:

Peninsular: septentrional \maŋˈxaɾ\, meridional \maŋˈhaɾ\

Americà: alt \maŋˈxaɾ\, baix \maŋˈhaɾ\, austral \maŋˈxaɾ\

• Rimes: -aɾ
• Etimologia: Del català antic manjar, variant de menjar ‎(substantiu), especialment per menjar blanc, nom d'unes postres fetes amb ametlla tendra.

Nom

manjar m. ‎(plural manjares)

1. menja
2. delícia

Miscel·lània

• Síl·labes: man·jar (2)

Vegeu també

• Per a més informació vegeu l'entrada al Diccionario de la lengua española (23a edició, Madrid: 2014) sobre manjar