lluir

De Viccionari
Salta a la navegació Salta a la cerca


Català
[modifica]

Oriental: /ʎuˈi/
Occidental: nord-occidental /ʎuˈi/, valencià /ʎuˈiɾ/

Verb[modifica]

lluir intr., pron. ‎(pronominal lluir-se)

  1. Resplendir, brillar, emetre llum.
    «En vostre front serè hi lluu la Fe.» (Amand Lus i Bonet, Recull de poemes, 2012, L'Abadia de Montserrat, p. 280, ISBN 9788498835540)
  2. (figuradament) Sobreeixir, distingir-se.
    «Es neteja amb la màniga la suor dels llavis, just aquí on llueix una taca vinosa. És una taca de naixement.» (Victor Amela, El Càtar imperfecte, 2015, B de Books, ISBN 9788490194409)
  3. (pronominal) Quedar bé en algun assumpte.
    ««L’octubre de 1880, en ocasió del quart aniversari de la fundació de la societat, Gaudí es llueix decorant la sala d’actes amb garlandes de flors i rams d’heures.» (Enric Tous Carbó, L'arquitectura i la vida, 2015, Universitat Politècnica de Catalunya. Iniciativa Digital Politècnica, p. 282, ISBN 9788498805901)

Conjugació[modifica]

Paradigmes de flexió: lluo, lluu, lluïm

Sinònims[modifica]

Traduccions[modifica]

Verb[modifica]

lluir trans.

  1. (antic) Redimir un cens.

Miscel·lània[modifica]

Vegeu també[modifica]