guai

De Viccionari


Català
[modifica]

  • Pronúncia(i): /ˈɡwaj/
  • Rimes: -aj
  • Etimologia: Interjecció, nom: del gòtic 𐍅𐌰𐌹 ‎(wai), segle XIV.
  • Etimologia: Adjectiu, adverbi: del castellà guay, d’origen incert, segle XX.

Interjecció[modifica]

guai

  1. ai (expressió de dolor, d’amenaça)
    «—Com has sabut que jo era aquí? —Guai! M'ho han dit les dones d'aquella casa.» (Joan Santamaria, Visions de Catalunya (Mallorca), 1935)
    «Guai de l'orador si hagués guardat silenci! Això hauría equivalgut a un crim de lesa majestat, i com a tal l'hauríen jutjat.» (Guillem de Brocà i Montagut, Biografía de D. Ramón Llàtzer de Dou i de Bassols, 1916)

Nom[modifica]

guai m. ‎(plural guais)

  1. (antic i alguerès) desgràcia, problema, tràngol
    «Humil, vora de l'era, comptaves els teus dies, silenciosament, amable a la besada de l'orejada austera, i sense guai ni blasme pels baterols del vent.» (Camil Geis, Rosa mística, 1942)

Adjectiu[modifica]

guai inv. ‎(plural guais)

  1. (col·loquial, castellanisme) fantàstic, súper, bo

Adverbi[modifica]

guai

  1. (col·loquial, castellanisme) molt

Miscel·lània[modifica]

Vegeu també[modifica]

  • Obres de referència: DCVB, Optimot, ésAdir
  • Per a més informació vegeu l'entrada a l'Observatori de neologia sobre guai
  • Per a més informació vegeu l'entrada a la Neolosfera sobre guai


Català antic
[modifica]

Interjecció[modifica]

guai

  1. guai, ai

Variants[modifica]

Nom[modifica]

guai m.

  1. crit de dolor

Vegeu també[modifica]


Italià
[modifica]

  • Pronúncia(i): /ˈɡwai/

Interjecció[modifica]

guai

  1. compte (expressió d'amenaça, d'advertència)

Nom[modifica]

guai m. pl.

  1. forma plural de guaio

Miscel·lània[modifica]

  • Síl·labes: 1