Vés al contingut

-s

De Viccionari
Potser volíeu: s, 's, s-, -s-, s., S., S, s', ś, Ś, ŝ, ŝ, Ŝ, Ŝ, ș, Ș

Català[modifica]

  • Etimologia: Vegeu el català antic -s.

Desinència[modifica]

-s

  1. Usat per formar plurals regulars nominals: substantius, adjectius, determinants i quantificadors.
    homehomes, bobons

Relacionats[modifica]

Català antic[modifica]

  • Etimologia: [1] De les terminacions en llatí de l’acusatiu plural: -ās, -ōs, -ēs.
  • Etimologia: [2] De certs adverbis llatins acabats en -s i interpretat com a marca adverbial, de diferents orígens (com magis, foras, grātis), igualment en grec antic amb la terminació ς ‎(s) (com -ως ‎(-ōs), -άκις ‎(-ákis)).

Desinència[modifica]

-s ‎(plural)

  1. Usat per formar plurals regulars nominals: substantius, adjectius, determinants i quantificadors.
  2. Usat per formar cognoms patronímics amb el sentit genitiu «fill de» o col·lectiu «fills de».
    Bernardus GuigrediBernat Guifrés o Bernat dels Guifré
    PujolPujols ‎(«fill, fills o un dels fills de Pujol»)

Sufix[modifica]

-s ‎(adverbial)

  1. Epítesi analògica d’adverbis.

Notes[modifica]

  • Usat en la formació de les llengües romàniques, actualment no és productiu.
  • Per evolució semàntica, també apareix en alguna preposició (finfins) i alguna conjunció (llatí *duncdoncs).