ris

De Viccionari


Català
[modifica]

  • Pronúncia(i): /ˈris/
  • Rimes: -is
  • Etimologia: [1] De l'italià riccio, segle XVII, doblet de rínxol.
  • Etimologia: [2] Del grec antic ὄρυζα ‎(óryza), doblet de arròs via l’àrab.

Nom[modifica]

ris m. ‎(plural rissos)

  1. rínxol
  2. (tèxtil) Teixit de cotó amb pèl en forma de bagues.
  3. (nàutica) Cordill de vela per a reduir la superfície exposada al vent.

Sinònims[modifica]

Traduccions[modifica]

Nom[modifica]

ris m. ‎(plural rissos)

  1. (antic, alguerès) arròs

Verb[modifica]

ris

  1. (balear) primera persona del singular (jo) del present d'indicatiu de rissar

Vegeu també[modifica]


Català antic
[modifica]

  • Etimologia: [1] Del llatí rīsus, participi de rīdeō ‎(«riure»).
  • Etimologia: [2] Del grec antic ὄρυζα ‎(óryza).

Nom[modifica]

ris m.

  1. rialla, riure
    «Seguesquen mi tots los que amaran, mon ris o plor qualque d' ells me seguexqua, car yo son prest de tastar fel o bresqua.» (Ausiàs March, Poesies, segle XV)

Nom[modifica]

ris m.

  1. arròs

Variants[modifica]

Verb[modifica]

ris

  1. participi masculí singular de riure
    «Per ma fe senyora dix Tirant yo ·m só ris de vna demanda que Phelip hui tot lo dia me fa.» (Joanot Martorell, Tirant lo Blanc, 1460-1464)
  2. primera persona singular (io, yo, jo) del passat de riure
  3. tercera persona singular (él, eyl, ell) del passat de riure

Vegeu també[modifica]


Català antic
[modifica]

Verb[modifica]

ris

  1. participi masculí singular de riure
  2. primera persona singular (io, yo, jo) del passat de riure
  3. tercera persona singular (él, eyl, ell) del passat de riure

Variants[modifica]