occurro

Llatí

• Pronúncia⁽ⁱ⁾: /ɔkˈkʊr.roː/
• Etimologia: Del prefix ob- i currō.

Verb

occurrō ‎(1a present^?), occurris ‎(2a present), occurrere ‎(infinitiu), occurrī ‎(perfet), occursum ‎(supí)

1. acudir, jo acudeixo; afanyar-se

   «ilico occucurri atque interpello» (Plaute, Mercator I, 2, 88)

   Immediatament, vaig acudir i vaig interpel·lar.

2. esdevenir, ocórrer, aparèixer, sorgir

   «quibuscumque signis occurrerat, se aggregabat» (Juli Cèsar, De Bello gallico IV, 26)

   Se'ns unien, malgrat els signes que s'esdevenien.

3. oposar

   «omnibus ejus consiliis occurri atque obstiti» (Ciceró, Catilinae III, 7, 16)

   Vaig conèixer i m'hi vaig oposar a tots els plans.

4. respondre, contestar

   «ut si dicenti, Quem video? ita occurras, ego» (Quintilià, Institutio Oratoria 1, 5.36)

   com si algú preguntés: a qui veig? i responguessis: sóc jo.

5. acudir, considerar, ocórrer

   «tu occurrebas dignus eo munere» (Ciceró, De Senectute, I.2)

   Se't va acudir que era digne d'aquell regal.