instar

De Viccionari
Salta a la navegació Salta a la cerca


Català
[modifica]

  • Etimologia: Del llatí instare ‎(«estar a sobre»).

Verb[modifica]

ins·tar trans.

  1. Repetir la súplica o petició, insistir en ella.
  2. En una discussió acadèmica, impugnar la solució donada a l'argument.

Conjugació[modifica]

Paradigmes de flexió: insto, insta, instem

Derivats[modifica]

Traduccions[modifica]

Vegeu també[modifica]


Castellà
[modifica]

  • Pronúncia:
Peninsular: septentrional /i(n)sˈtaɾ/, meridional \i(ŋ)hˈtaɾ\
Americà: alt /insˈtaɾ/, baix \i(ŋ)hˈtaɾ\, austral /i(n)hˈtaɾ/

Verb[modifica]

ins·tar ‎(present insto, passat insté, futur instaré)

  1. instar


Llatí
[modifica]

  • Pronúncia: /ˈɪnstar/
  • Etimologia: Potser compost de in+stā-.

Nom[modifica]

instar n. ‎(indeclinable)

  1. figura, forma, aparença, aspecte, dimensions
    Et cum caeteri laetitia gloriaque ingenti eam rem uulgo ferrent, unus, qui gesserat, inexplebilis uirtutis ueraeque laudis, paruum instar eorum, quae spe ac magnitudine animi concepisset, receptas Hispanias ducebat (Livi, Hist., 28, 17, 2)
    terra ad uniuersi caeli complexum quasi puncti instar obtinet. (Ciceró, Tusc., 1, 17, 40)
    la terra, a l'univers, s'assembla gairebé a un punt.
    Erana, quae fuit non uici instar, sed urbis… (Ciceró, Epistulae ad familiares [Epístoles als amics], 15, 4, 8)
    Erana, que és més una ciutat que no pas un llogaret… (Erana, la qual no era a guisa de vila o llogaret, sinó semblant a una ciutat...)
  2. manera, forma
  3. importància, valor, vàlua
    Plato mihi unus instar est omnium (Ciceró, Brut., 51, 191)
    Per mi, en Plató té la major vàlua entre tots.

Adverbi[modifica]

instar ‎(seguit de genitiu)

  1. talment, com, igual que
  2. a guisa de
  3. semblant a

Notes[modifica]

L’expressió sinònima ad instar data del llatí de la decadència.