persona

De Viccionari
Potser volíeu: PERSONA, personà


Català
[modifica]

Nom[modifica]

persona f. ‎(plural persones)

  1. Ésser humà.
  2. subjecte
  3. Tret gramatical que indica de qui o de què es parla: narrador, receptor immediat del missatge o qualsevol altre. El català, considerant que diferencia el nombre, tot plegat té sis persones.

Compostos i expressions[modifica]

  • persona física: En dret individu que és part d'un judici, contracte, etc.
  • persona gramatical: Vegeu persona [3] (tret gramatical...).
  • persona jurídica: En dret entitat que és part d'un judici, contracte, etc.

Derivats[modifica]

Sinònims[modifica]

Traduccions[modifica]

Verb[modifica]

persona

  1. tercera persona del singular (ell, ella, vostè) del present d'indicatiu de personar-se («es persona»)
  2. segona persona del singular (tu) de l'imperatiu del verb personar-se («persona’t»)

Miscel·lània[modifica]

Vegeu també[modifica]


Castellà
[modifica]

Peninsular: /peɾˈso.na/
Americà: alt /p(e)ɾˈso.na/, baix /peɾˈso.na/

Nom[modifica]

persona f. ‎(plural personas)

  1. persona

Miscel·lània[modifica]

  • Síl·labes: per·so·na (3)
  • Heterograma de 7 lletres (aenoprs)


Italià
[modifica]

  • Pronúncia(i): /perˈsoː.na/
  • Etimologia: Del llatí persōna.

Nom[modifica]

persona f. ‎(plural persone)

  1. persona

Miscel·lània[modifica]

  • Síl·labes: per·só·na (3)
  • Heterograma de 7 lletres (aenoprs)


Llatí
[modifica]

  • Pronúncia(i): /pɛrˈsoː.na/
  • Etimologia: Tradicionalment s'ha explicat la formació d'aquesta paraula amb la unió de per i sonare, és a dir «sonar a través de», ja que procedeix de l'àmbit teatral.[1] Altres, però proposen un origen etrusc φersu (phersu, «personatge emmascarat»), que hauria derivat del grec antic πρόσωπον ‎(prósōpon, «per parlar») i que hauria donat lloc al verb llatí persōnare ‎(«posar-se una màscara»), però és difícil que la doble o grega hagi passat a una o senzilla en llatí.[2][3] Una tercera proposta és que derivi del terme en grec antic ζώνη ‎(zṓnē, «disfressa»).[4]

Nom[modifica]

persōna f. ‎(genitiu persōnae)

  1. màscara
  2. personatge
  3. (gramàtica) persona
  4. (llatí medieval) persona

Declinació[modifica]

1a declinació -a, -ae
Cas Singular Plural
Nominatiu persōna persōnae
Vocatiu persōna persōnae
Acusatiu persōnam persōnās
Genitiu persōnae persōnārum
Datiu persōnae persōnīs
Ablatiu persōnā persōnīs


Derivats[modifica]

Vegeu també[modifica]

  1. Michel Bréal, Anatole Bailly, Dictionnaire étymologique latin, Hachette, París, 1885
  2. Josep L Blasco, XV Congrés Valencià de Filosofia, 2004, p.154
  3. Consejo Superior de Investigaciones Científicas Instituto Luis Vives, Revista de Filosofía, 1953, volums 44-47, p.512
  4. María Elena Pelly, Notas para una explicación de la persona gramatical, 1986, p.4


Occità
[modifica]

  • Pronúncia(i): /peɾˈsu.nɔ/

Nom[modifica]

persona f. ‎(plural personas o persones [aranès])

  1. persona