Vés al contingut

ordo

De Viccionari

Català antic[modifica]

Verb[modifica]

ordo

  1. primera persona singular (io, yo, jo) del present d'indicatiu de ordonar
  2. primera persona singular (io, yo, jo) del present de subjuntiu de ordonar
  3. tercera persona singular (él, eyl, ell) del present de subjuntiu de ordonar
  4. tercera persona singular (él, eyl, ell) de l'imperatiu de ordonar

Llatí[modifica]

  • Pronúncia(i): /ˈoːr.doː/
  • Etimologia: Del protoitàlic *ord-n- («en filera»), derivat del protoindoeuropeu *h₂or-d- variant de *h₂er-.

Nom[modifica]

ōrdō m. ‎(genitiu ōrdinis)

  1. ordre
  2. orde

Declinació[modifica]

3a declinació -, -is (tema cons.)
Cas Singular Plural
Nominatiu ōrdō ōrdinēs
Vocatiu ōrdō ōrdinēs
Acusatiu ōrdinem ōrdinēs
Genitiu ōrdinis ōrdinum
Datiu ōrdinī ōrdinibus
Ablatiu ōrdine ōrdinibus


Derivats[modifica]

Relacionats[modifica]

Vegeu també[modifica]

  • Julius Pokorny, Indogermanisches Etymologisches Woerterbuch, 1956, p.55-61