ordo

Català antic

Verb

ordo

1. primera persona singular (io, yo, jo) del present d'indicatiu de ordonar
2. primera persona singular (io, yo, jo) del present de subjuntiu de ordonar
3. tercera persona singular (él, eyl, ell) del present de subjuntiu de ordonar
4. tercera persona singular (él, eyl, ell) de l'imperatiu de ordonar

Llatí

• Pronúncia ^(AFI): /ˈoːr.doː/
• Etimologia: Del protoitàlic *ord-n- («en filera»), derivat del protoindoeuropeu *h₂or-d- variant de *h₂er-.

Nom

ōrdō m. ‎(genitiu ōrdinis)

1. ordre
2. orde

Declinació

3a declinació -, -is (tema cons.)

Cas	Singular	Plural
Nominatiu	ōrdō	ōrdinēs
Vocatiu	ōrdō	ōrdinēs
Acusatiu	ōrdinem	ōrdinēs
Genitiu	ōrdinis	ōrdinum
Datiu	ōrdinī	ōrdinibus
Ablatiu	ōrdine	ōrdinibus

Derivats

• ōrdinālis
• ōrdinārius
• ōrnō
• ōrdinō

Relacionats

• ōrdināriē
• ōrdinātē
• ōrdinātim
• ōrdinātiō
• ōrdinātīvus
• ōrdinātor
• ōrdinātrix
• ōrdinātus

Vegeu també

• Julius Pokorny, Indogermanisches Etymologisches Woerterbuch, 1956, p.55-61