orno

Català

Verb

orno

1. Primera persona del singular (jo) del present d'indicatiu de ornar.

Variants

• orne, orni, orn

Miscel·lània

• Síl·labes: or·no (2)

Llatí

• Pronúncia⁽ⁱ⁾: /ˈoːr.noː/
• Etimologia: De ōrdinō.

Verb

ōrnō ‎(1a present^?), ōrnās ‎(2a present), ōrnāre ‎(infinitiu), ōrnāvī ‎(perfet), ōrnātum ‎(supí)

1. proveir, jo proveeixo

   «provincias orno» (Ciceró De Imperio Cn. Pompei, VIII)

   proveir les províncies

2. guarnir, decorar

   «scutis telisque parati ornatique» (Ciceró Pro Caecina XXI)

   escuts guarnits i exposats

Derivats

• adōrnō
• exōrnō
• ōrnāmentārius
• ōrnāmentum
• ōrnātē
• ōrnātiō
• ōrnātor
• ōrnātrīx
• ōrnātulus
• ōrnātūra
• ōrnātus
• subōrnō