ministro

Català

Verb

ministro

1. Primera persona del singular (jo) del present d'indicatiu de ministrar.

Miscel·lània

• Síl·labes: mi·nis·tro (3)

Castellà

• Pronúncia⁽ⁱ⁾:

Peninsular: septentrional /miˈnis.tɾo/, meridional /miˈnih.tɾo/

Americà: alt /miˈnis.t͡s(o)/, baix /miˈnih.tɾo/

• Rimes: -istɾo
• Etimologia: Del llatí ministro.

Nom

ministro m. ‎(plural ministros)

1. ministre

Miscel·lània

• Síl·labes: mi·nis·tro (3)

Llatí

• Pronúncia ^(AFI): /mɪˈnɪs.troː/
• Etimologia: De minister.

Verb

ministrō ‎(1a present^?), ministrās ‎(2a present), ministrāre ‎(infinitiu), ministrāvī ‎(perfet), ministrātum ‎(supí)

1. servir, cuidar, atendre

   «tunc reliquit eum diabolus et ecce angeli accesserunt et ministrabant ei» (Geroni, Vulgata: Mateu 4:11)

   I llavors el dimoni l'abandonà i vet aquí que els àngels hi van fer cap i van tenir cura d'ell.

Nom

ministrō

1. datiu singular de minister
2. ablatiu singular de minister