magnus

Llatí

• Pronúncia⁽ⁱ⁾: /ˈma.ŋnʊs/
• Etimologia: Del protoitàlic *magnos, del protoindoeuropeu *m̥ǵh₂nós, de *méǵh₂s ‎(«gran»).

Adjectiu

magnus m., magna f., magnum n. ‎(comparatiu māior, superlatiu māximus)

1. gros

   Mare Magnum ― la mar grossa

2. gran

   Carolus Magnus ― Carles el Gran, Carlemany

3. important, gros

   Magnum fuit mittere. ― Va ser enviat amb relació a un tema important.

Declinació

Primera i segona declinació, -us, -a, -um.

Cas	Singular				Plural
	Masculí	Femení	Neutre		Masculí	Femení	Neutre
Nominatiu	magnus	magna	magnum		magnī	magnae	magna
Vocatiu	magne	magna	magnum		magnī	magnae	magna
Acusatiu	magnum	magnam	magnum		magnōs	magnās	magna
Genitiu	magnī	magnae	magnī		magnōrum	magnārum	magnōrum
Datiu	magnō	magnae	magnō		magnīs
Ablatiu	magnō	magnā	magnō		magnīs

Sinònims

• grandis

Antònims

• parvus

Derivats

• magna cum laude
• magnaevus
• magnalia
• magnanimis
• magnanimitas
• magnanimus
• magnarius
• magnatus
• magnipendo
• magnicies
• magnidicus
• magnifacio
• magnificus
• magniloquax
• magnisonus
• magnitas
• magnities
• magnitudo
• magnopere
• magnus opus
• permagnus

Descendents

• Castellà antic: -maño (en compostos: tamaño...)
• Català antic: -many (en topònims i compostos)
• Italià: -magno (en topònims: Pratomagno...)
• Occità antic: mainh, magn, manh
• Sard: mannu
• Sicilià: magnu
• Cultismes:
  • Castellà: magno
  • Català: magne
  • Francès antic: magne
  • Italià: magno
  • Portuguès: magno