deus

De Viccionari
Potser volíeu: déus


Català
[modifica]

Nom[modifica]

deus m. pl.

  1. forma plural de deu ‎(«xifres i nombres 10»)

Nom[modifica]

deus f. pl.

  1. forma plural de deu ‎(«fonts»)

Verb[modifica]

deus

  1. segona persona del singular (tu) del present d'indicatiu de deure

Miscel·lània[modifica]

  • Síl·labes: 1
  • Anagrama: dues


Llatí
[modifica]

  • Pronúncia(i): /dews/
  • Etimologia: De l'indoeuropeu dʰéh₁s procedent l'arrel dhēs- («allò que és sagrat»).[1]

Nom[modifica]

deus m. ‎(genitiu deī)

  1. déu
    Deus aeterne! - «Oh, Déu etern!»
    di melius duint (dent), di meliora ferant, (velint) - «Que els déus en assisteixin, que plagui als déus!»
  2. ídol, persona admirada
    deus ille noster Plato - «Plató, el nostre ídol»

Declinació[modifica]

2a declinació -us, -ī
Cas Singular Plural
Nominatiu deus deī
Vocatiu dee deī
Acusatiu deum deōs
Genitiu deī deōrum
Datiu deō deīs
Ablatiu deō deīs


Vegeu també[modifica]

  1. Julius Pokorny, Indogermanisches etymologisches Wörterbuch, 1959, p.259


Occità
[modifica]

Contracció[modifica]

deus m. pl. ‎(singular deu)

  1. (gascó) forma alternativa de dels