roure

Potser volíeu: Roure

Català

• Pronúncia: oriental /ˈrow.ɾə/, occidental /ˈrɔw.ɾe/
• Rimes: -ɔwɾe
• Etimologia: Del llatí rōbur ‎(«força, robustesa»), segle XII. [1].
• Etimologia: De rou [2, verb].

Nom

rou·re m. ‎(plural roures)

1. (botànica) Arbre del gènere Quercus de fulles toves, de vora sinuosa, caduques, propi de climes temperats oceànics o bé mediterrani en altitud.
2. Fusta de roure.

   Un moble de roure.

Derivats

• roureda

Traduccions

Traduccions: roure

• Albanès: lis ^(sq) m.
• Alemany: Eiche ^(de) f.
• Anglès: oak ^(en)
• Àrab: بَلُّوط‎ ^(ar) m.
• Armeni: կաղնի ^(hy) ‎(kakhní)
• Basc: haritz ^(eu)
• Belarús: дуб ^(be) m. ‎(dub)
• Búlgar: дъб ^(bg) m.
• Castellà: roble ^(es) m.
• Danès: eg ^(da) c.
• Eslovac: dub ^(sk) m.
• Eslovè: hrast ^(sl) m.
• Esperanto: kverko ^(eo)
• Estonià: tamm ^(et)
• Feroès: eikitræ ^(fo) n.
• Finès: tammi ^(fi)
• Francès: chêne ^(fr) m.
• Gallec: carballo ^(gl) m.
• Grec: δρυς ^(el) f. ‎(dris)
• Grec antic: δρῦς ^(grc) f. ‎(drûs)

• Hebreu: אלון‎ ^(he) m.
• Irlandès: dair ^(ga) f.
• Islandès: eik ^(is) f.
• Italià: quercia ^(it) f., rovere ^(it) m.
• Japonès: 楢 ^(ja)
• Letó: ozols ^(lv) m.
• Lituà: ąžuolas ^(lt) m.
• Llatí: robur ^(la) m., quercus ^(la) f.
• Neerlandès: eik ^(nl) m.
• Occità: garric ^(oc) m., casse ^(oc) m.
• Polonès: dąb ^(pl) m.
• Portuguès: carvalho ^(pt) m., roble ^(pt) m.
• Romanès: stejar ^(ro) m.
• Rus: дуб ^(ru) m. ‎(dub)
• Serbocroat: храст ^(sh), hrast ^(sh)
• Suec: ek ^(sv) c.
• Txec: dub ^(cs) m.
• Ucraïnès: дуб ^(uk) m. ‎(dub)
• Xinès: 橡樹 ^(zh) ‎(橡树, xiàngshù)

Verb

rou·re intr.

1. (dialectal central) Ploure lleugerament.

Conjugació

Segona conjugació amb formes velaritzades, defectiva

Formes no personals							Notes
	simples			compostes
infinitiu	roure			haver rogut
gerundi	roent			havent rogut
participi	rogut, roguda, roguts, rogudes
Formes personals simples
indicatiu	jo	tu	ell/ella/vostè	nosaltres	vosaltres/vós	ells/elles/vostès
present	roc	rous	rou	roem	roeu	rouen
imperfet	roïa	roïes	roïa	roíem	roíeu	roïen
passat simple	roguí	rogueres	rogué	roguérem	roguéreu	rogueren
futur	rouré	rouràs	rourà	rourem	roureu	rouran
condicional	rouria	rouries	rouria	rouríem	rouríeu	rourien
subjuntiu	jo	tu	ell/ella/vostè	nosaltres	vosaltres/vós	ells/elles/vostès
present	rogui	roguis	rogui	roguem	rogueu	roguin
imperfet	rogués	roguessis	rogués	roguéssim	roguéssiu	roguessin
		roguesses		roguéssem	roguésseu	roguessen
imperatiu	–	tu	ell/ella/vostè	nosaltres	vosaltres/vós	ells/elles/vostès
present	–	rou	rogui	roguem	roeu	roguin

Formes compostes i perifràstiques

indicatiu	jo	tu	ell/ella/vostè	nosaltres	vosaltres/vós	ells/elles/vostès	verb
perfet	-	-	ha	-	-	-	...rogut
	-	-		-	-	-
passat perifràstic	-	-	va	-	-	-	...roure
	-	-		-	-	-
plusquamperfet	-	-	havia	-	-	-	...rogut
passat anterior o perifràstic	-	-	hagué	-	-	-	...rogut
	-	-	va haver	-	-	-
	-	-		-	-	-
futur perfet	-	-	haurà	-	-	-	...rogut
condicional perfet	-	-	hauria	-	-	-	...rogut
	-	-	haguera	-	-	-
subjuntiu	jo	tu	ell/ella/vostè	nosaltres	vosaltres/vós	ells/elles/vostès	verb
passat perifràstic	-	-	vagi	-	-	-	...roure
	-	-	vaja	-	-	-
perfet	-	-	hagi	-	-	-	...rogut
	-	-	haja	-	-	-
plusquamperfet	-	-	hagués	-	-	-	...rogut
	-	-		-	-	-
	-	-	haguera	-	-	-
passat anterior perifràstic	-	-	vagi haver	-	-	-	...rogut
	-	-	vaja haver	-	-	-

Paradigmes de flexió: roc, rou, roem
Vocal rizotònica: /o/

Vegeu també

• Roure a la Viquipèdia
• Obres de referència: DIEC, GDLC, DCVB, Optimot

Català medieval

• Etimologia:

Nom: del llatí rōbore, ablatiu de rōbur.

Verb: del llatí clàssic rōdere que a través del llatí vulgar *rosicare va derivar en paral·lel rosegar.

Nom

roure m. ‎(plural roures)

1. roure

Verb

roure

1. rosegar

Vegeu també

• Obres de referència: DCVB, Faraudo