loquor

De Viccionari
Salta a la navegació Salta a la cerca


Llatí
[modifica]

  • Pronúncia: /ˈlɔ.kwɔr/
  • Etimologia: És probable que aquest verb, com la majoria dels deponents, fos en el seus orígens un verb reflexiu, potser emparentat amb locus, amb el significat de «fer-se entendre, explicar-se». Aquest primer sentit hauria tingut la forma *tloquor, procedent de l'arrel protoindoeuropea *tolkʷ- («parlar»).[1] També s'ha proposat que estigui emparentat etimològicament amb el terme grec λάσκω ‎(laskô, «dir en veu alta»).[2]

Verb[modifica]

loquor ‎(1a present?), loqueris ‎(2a present), loquī ‎(infinitiu), locūtus sum ‎(perfet); deponent

  1. parlar, jo parlo, dir
    Ex.: Dolabella merum bellum loquitur. — (traducció:«Dolabella només parla de guerra.»)
    Ex.: Oculi nimis arguti, quemadmodum animo adfecti simus, loquuntur. — (traducció:«Els ulls tan expressius, diuen que els sentiments ens afecten.»)

Sinònims[modifica]

Vegeu també[modifica]

  1. Julius Pokorny, Indogermanisches etymologisches Wörterbuch, [1], 1959
  2. Charlton T. Lewis, Charles Short, LL.D, Latin Dictionary, Oxford, Clarendon Press, 1879