loquor

De Viccionari
Salta a la navegació Salta a la cerca


Llatí
[modifica]

  • Pronúncia(i): /ˈlɔ.kwɔr/
  • Etimologia: És probable que aquest verb, com la majoria dels deponents, fos en el seus orígens un verb reflexiu, potser emparentat amb locus, amb el significat de «fer-se entendre, explicar-se». Aquest primer sentit hauria tingut la forma *tloquor, procedent de l'arrel protoindoeuropea *tolkʷ- («parlar»).[1] També s'ha proposat que estigui emparentat etimològicament amb el terme grec λάσκω ‎(láskō, «dir en veu alta»).[2]

Verb[modifica]

loquor ‎(1a present?), loqueris ‎(2a present), loquī ‎(infinitiu), locūtus sum ‎(perfet); deponent

  1. parlar, jo parlo, dir
    Dolabella merum bellum loquitur.
    Dolabella només parla de guerra.
    Oculi nimis arguti, quemadmodum animo adfecti simus, loquuntur.
    Els ulls tan expressius, diuen que els sentiments ens afecten.

Sinònims[modifica]

Vegeu també[modifica]

  1. Julius Pokorny, Indogermanisches etymologisches Wörterbuch, [1], 1959
  2. Charlton T. Lewis, Charles Short, LL.D, Latin Dictionary, Oxford, Clarendon Press, 1879