insigne

Català

• Pronúncia⁽ⁱ⁾:

Oriental: central /inˈsiŋ.nə/, balear /inˈsiɡ.nə/

Occidental: nord-occidental /inˈsiŋ.ne/, valencià /inˈsiɡ.ne/

• Etimologia: Del llatí insignis, segle XIV.

Adjectiu

in·sig·ne inv. ‎(plural insignes)

1. De fama reputada.

Sinònims

• il·lustre

Traduccions

Traduccions: insigne

• Castellà: insigne ^(es)
• Francès: insigne ^(fr)

• Italià: insigne ^(it)
• Llatí: insignis ^(la)

Vegeu també

• Obres de referència: DIEC, GDLC, Optimot

Castellà

• Pronúncia⁽ⁱ⁾:

Peninsular: septentrional \inˈsiɣ.ne\, meridional \iŋˈsiɣ.ne\

Americà: alt /inˈsiɡ.ne/, baix \iŋˈsiɣ.ne\, austral \inˈsiɣ.ne\

Adjectiu

in·sig·ne inv. ‎(plural insignes)

1. insigne

Francès

• Pronúncia: ???
• Etimologia: Del llatí insignis.

Adjectiu

insigne inv. ‎(plural insignes)

1. Insigne

"Certains des crânes les plus recherchés sont ceux ayant appartenu à des personnages insignes réputés pour leur grande spiritualité."

Sinònims

• illustre

Vegeu també

• Per a més informació vegeu l'entrada insigne al Trésor de la langue française informatisé

Italià

• Pronúncia⁽ⁱ⁾: /inˈsiɲ.ɲe/

Adjectiu

in·sì·gne inv. ‎(plural insigni)

1. insigne

Llatí

• Pronúncia⁽ⁱ⁾: /ˈɪn.sɪ.ŋnɛ/
• Etimologia: Derivat de īnsignis.

Nom

īnsigne n. ‎(genitiu īnsignis)

3a declinació -, -is (tema i)
Cas	Singular	Plural
Nominatiu	īnsigne	īnsignia
Vocatiu	īnsigne	īnsignia
Acusatiu	īnsigne	īnsignia
Genitiu	īnsignis	īnsignium
Datiu	īnsignī	īnsignibus
Ablatiu	īnsignī	īnsignibus

1. insígnia
2. ensenya

Adjectiu

īnsigne

1. nominatiu neutre singular de īnsignis
2. vocatiu neutre singular de īnsignis
3. acusatiu neutre singular de īnsignis