imputo

De Viccionari
Salta a la navegació Salta a la cerca


Català
[modifica]

  • Pronúncia(i): oriental /imˈpu.tu/, occidental /imˈpu.to/

Verb[modifica]

imputo

  1. primera persona del singular (jo) del present d'indicatiu de imputar
  2. (col·loquial nord-occidental) primera persona del singular (jo) del present de subjuntiu del verb imputar
  3. (col·loquial nord-occidental) tercera persona del singular (ell, ella, vostè) del present de subjuntiu del verb imputar


Castellà
[modifica]

Peninsular: /imˈpu.to/
Americà: alt /imˈpu.t(o)/, baix /imˈpu.to/

Verb[modifica]

im·pu·to

  1. primera persona del singular (yo) del present d’indicatiu del verb imputar


Italià
[modifica]

  • Pronúncia(i): /imˈpuː.to/

Verb[modifica]

imputo

  1. primera persona singular (io) del present d'indicatiu de imputare


Llatí
[modifica]

  • Pronúncia(i): /ˈɪm.pʊ.toː/
  • Etimologia: Del prefix in- i ‎putō.

Verb[modifica]

imputō ‎(1a present?), imputās ‎(2a present), imputāre ‎(infinitiu), imputāvī ‎(perfet), imputātum ‎(supí)

  1. considerar, jo considero
  2. imputar, jo imputo