nòmer

Català

• Pronúncia⁽ⁱ⁾:

Oriental:	central /ˈnɔ.mər/, balear /ˈnɔ.mə/
Occidental:	/ˈnɔ.meɾ/

• Etimologia: Derivat de nom, pres com a tercera persona singular del present d'indicatiu.

Verb

nòmer intr.

1. (mallorquí, menorquí) Tenir nom, anomenar-se.

   Ex.: Què nomeu? (en català estàndard: quin nom teniu?)

Sinònims

• anomenar-se, dir-se

Nota d'ús

Emprat només a les illes Balears, especialment a Menorca, per interrogar algú sobre el seu nom. És un verb defectiu.

Conjugació

Segona conjugació regular defectiva

Formes no personals							Notes
	simples			compostes
infinitiu	nòmer			haver -
gerundi	-			havent -
participi	-
Formes personals simples
indicatiu	jo	tu	ell/ella/vostè	nosaltres	vosaltres/vós	ells/elles/vostès
present	nom	noms	nom	nomem	nomeu	nomen
imperfet	nomia	nomies	nomia	nomíem	nomíeu	nomien
passat simple	-	-	-	-	-	-
futur	nomeré	nomeràs	nomerà	nomerem	nomereu	nomeran
condicional	nomeria	nomeries	nomeria	nomeríem	nomeríeu	nomerien
subjuntiu	jo	tu	ell/ella/vostè	nosaltres	vosaltres/vós	ells/elles/vostès
present	nomi	nomis	nomi	nomem	nomeu	nomin
imperfet	només	nomessis	només	noméssim	noméssiu	nomessin
imperatiu	–	tu	ell/ella/vostè	nosaltres	vosaltres/vós	ells/elles/vostès
present	–	-	-	-	-	-

Paradigmes de flexió: nom, nom, nomem

Traduccions

Traduccions

• Anglès: call ^(en)
• Castellà: llamarse ^(es)

• Francès: s'appeler ^(fr)
• Italià: chiamarsi ^(it)

Vegeu també

• Obres de referència: DIEC, GDLC, DCVB