instigo

De Viccionari
Salta a la navegació Salta a la cerca


Català
[modifica]

Verb[modifica]

instigo

  1. primera persona del singular (jo) del present d'indicatiu de instigar
  2. (col·loquial nord-occidental) primera persona del singular (jo) del present de subjuntiu del verb instigar
  3. (col·loquial nord-occidental) tercera persona del singular (ell, ella, vostè) del present de subjuntiu del verb instigar


Castellà
[modifica]

Peninsular: septentrional \i(n)sˈti.ɣo\, meridional \i(ŋ)hˈti.ɣo\
Americà: alt /insˈti.ɡo/, baix \i(ŋ)hˈti.ɣo\, austral \i(n)hˈti.ɣo\

Verb[modifica]

instigo

  1. primera persona del singular (yo) del present d’indicatiu del verb instigar


Llatí
[modifica]

  • Pronúncia(i): /ɪnˈstiː.ɡoː/
  • Etimologia: De l'arrel protoindoeuropea *steyg- («burxar»), cognat de stilus.

Verb[modifica]

īnstīgō ‎(1a present?), īnstīgās ‎(2a present), īnstīgāre ‎(infinitiu), īnstīgāvī ‎(perfet), īnstīgātum ‎(supí)

  1. instigar, jo instigo