impugnatiu

Català

• Pronúncia⁽ⁱ⁾:

Oriental:	/im.puŋ.nəˈtiw/
Occidental:	nord-occidental /im.puŋ.naˈtiw/, valencià /im.puɡ.naˈtiw/

• Rimes: -iw
• Etimologia: De impugnar i el sufix -tiu, formació culta analògica del llatí impugnātus, participi de impugnō.

Adjectiu

impugnatiu m. ‎(femení impugnativa, plural masculí impugnatius, plural femení impugnatives)

1. Que impugna o és capaç d'impugnar.

Traduccions

Que impugna

• Castellà: impugnativo ^(es) m.
• Francès: ce qui impugne ^(fr)
• Italià: atto ad impugnare ^(it)
• Llatí: impugnans ^(la)

Miscel·lània

• Síl·labes: im·pug·na·tiu (4)

Vegeu també

• Obres de referència: DIEC, GDLC, Optimot
• Diccionari Catalá-Castellá-Llatí-Frances-Italiá: Per una societat de catalans. Barcelona, 1839. Tom II.