fou

Català

• Pronúncia⁽ⁱ⁾: /ˈfow/
• Rimes: -ow

Verb

fou

1. (literari) Tercera persona del singular (ell, ella, vostè) del passat simple de ésser/ser.

Variants

• fon

Miscel·lània

• Síl·labes: 1

Català antic

• Etimologia: Del llatí fōcem ‎(‘gola’), de faucem. Cognat de l’italià foce ‎(‘gola de riu’), castellà hoz ‎(‘gorja’).

Nom

fou f. ‎(plural fous)

1. Gola d’un avenc, pas estret.
2. Gola d’un riu, entrada de mar, entrada de port.

   «E ab aquel tresor soldejà cavalers e fóu la messió; e anà -sse ·n a Roma [...] Quant fo a la fou de Roma, exí en terra ab molt gran ventura.» (Bernat Desclot, Crònica, s. XIII)

   «Si ·l senyor del leny ho vol trer en terra o en fou que no se ·n deu partir tro que ·l leny sia en terra o en la fou. E si no vol intrar ni metre en fou, que li deu aydar a ormejar.» (Llibre del Consolat de Mar, s. XIV)

Notes

• En sentit orogràfic ha quedat fossilitzat en topònims: la Fou o mossàrab la Fotx.
• Documentat en sentit mariner perquè les goles de riu i els graus eren ports naturals, especialment els ports de Tortosa, València i Roma.

Derivats

• feu

Relacionats

• Bor

Verb

fou

1. tercera persona singular (él, eyl, ell) del passat de esser
2. primera persona singular (io, yo, jo) del passat de esser

Vegeu també

• Cerca la Fou a Wikidata
• Obres de referència: DIEC, DNV, DCVB, DECat

Francès

• Pronúncia ^(AFI): /fu/
• Etimologia: Del llatí follis.

Adjectiu

fou m. ‎(femení folle, plural masculí fous, plural femení folles)

1. boig, foll
2. exagerat
3. extravagant

Nom

fou m. ‎(plural fous, femení folle)

1. boig, foll

Nom

fou m. ‎(plural fous)

1. bufó
2. (escacs) alfil

Relacionats

Peces d’escacs en francès
	roi	dame	tour, roc	fou	cavalier	pion