cànter

Català

• Pronúncia⁽ⁱ⁾:

Oriental:	/ˈkan.tər/
Occidental:	nord-occidental /ˈkan.te/, valencià /ˈkan.teɾ/

• Homòfon: cante
• Etimologia: Del llatí cantharu(m), acusatiu de cantharus, segle XIII.

Nom

cànter m. ‎(plural cànters)

1. (central, menorquí) Forma alternativa de càntir.

Derivats

• càntera
• càntir
• cantre
• canterell, canterella

Miscel·lània

• Síl·labes: càn·ter (2)
• Heterograma de 6 lletres (acenrt)
• Anagrames: cantre, cartén, creant, recant, tencar, tracen, trenca, trencà

Vegeu també

• Obres de referència: DIEC, DNV, DCVB