bitlla

Potser volíeu: bitllà

Català

Oriental:	central /ˈbiʎ.ʎə/, balear /ˈbiɫ.ɫə/
Occidental:	nord-occidental /ˈbiʎ.ʎa/, valencià /ˈbi.ʎa/

Rimes: -iʎa
Etimologia: Del català antic bitla, de birla, de bila ‎(bil·la), d’origen preromà, segle XVI. Cognat de l’aragonès birla, castellà birlo, francès bille. Probablement d’un cèltic *bīdlo ‎(‘rull, tronc d’arbre’), del protoindoeuropeu *bʰeyh₂- ‎(‘pegar, colpir’) i *-dʰlom ‎(‘eina, instrument’), en aquest cas seria cognat del grec antic φιτρός ‎(phitrós, ‘tronc d’arbre, buscall’) i de l’armeni բիր ‎(bir, ‘tronc gruixut, porra’).

bitlla f. ‎(plural bitlles)

(bitlles) Cadascuna de les peces de fusta o un altre material, més o menys cilíndriques, que es disposen dretes segons un determinat model a la zona de plantada.
(bitlles catalanes) Resultat màxim d'una tirada, consistent a tombar cinc de les sis bitlles plantades amb un sol llançament.
(plural) Conjunt dels esports de pilota practicats en un camp de bitlles o una pista de bowling que consisteixen a tombar un conjunt de bitlles plantades a terra per mitjà d'un element llançat amb la mà.

Peça en la pràctica de les bitlles

Jocs de pilota amb bitlles

bitlla

Tercera persona del singular (ell, ella, vostè) del present d'indicatiu de bitllar.
Segona persona del singular (tu) de l'imperatiu del verb bitllar.