indigne

Català

• Pronúncia: or. /inˈdiŋ.nə/, occ. /inˈdiŋ.ne/.
• Homòfons: indigna
• Etimologia: a aquesta paraula li falta l'etimologia. Podeu ajudar el Viccionari incorporant-la.

Adjectiu

Accepcions

in·dig·ne m.

	singular	plural
masculí	indigne	indignes
femení	indigna	indignes

1. que no té mèrit ni disposició per alguna cosa
2. que no correspon a les circumstàncies d'algun subjecte, o és inferior a la qualitat i mèrit de la persona amb qui es tracta.

Traduccions

    indigne [1] (que no té mèrit)

Anglès: unworthy (en) Castellà: indigno (es) Francès: indigne (fr)

Italià: indegno (it) Llatí: indignus (la)

Forma verbal

in·dig·ne (infinitiu: indignar)

1. Primera persona del singular del present d'indicatiu del verb indignar:

   Forma valenciana: [jo] indigno, indigne, indign o indigni.

2. Primera persona del singular del present de subjuntiu del verb indignar:

   [Que jo] indigni o indigne.

3. Tercera persona del singular del present de subjuntiu del verb indignar:

   [Que ell/ella/vostè] indigni o indigne.

4. Tercera persona del singular de l'imperatiu del verb indignar:

   Indigni o indigne [ell/ella/vostè].

Referències

• Diccionari Catalá-Castellá-Llatí-Frances-Italiá. Per una societat de catalans., Barcelona, 1839.
• Per a més informació vegeu l'entrada al DIEC© sobre indigne
• Per a més informació vegeu l'entrada al Gran Diccionari de la Llengua Catalana © sobre indigne