timeo

De Viccionari
Salta a la navegació Salta a la cerca


Llatí
[modifica]

  • Pronúncia: /ˈtɪ.mɛ.oː/
  • Etimologia: De la mateixa arrel que va donar en sànscrit तम् ‎(tam, «sobtar») i तम् ‎(tam, «quedar-se sense alè»); que va generar en grec antic el concepte de «observar amb respecte i temor», en τῑμή ‎(timé, «honorar»); en llatí també està relacionada amb els termes temetum ‎(«vi pur») i temulentus ‎(«hebri»).[1][2]

Verb[modifica]

timeō ‎(1a present?), timēs ‎(2a present), timēre ‎(infinitiu), timuī ‎(perfet)

  1. témer, jo temo, tenir por, malfiar
    Ex.: Equo ne credite, Teucri! Quidquid id est, timeo Danaos et dona ferentes.[3] — (traducció:«No us en fieu del cavall, troians! El que sigui. Temo els grecs i els seus regals.»)


Sinònims[modifica]

Derivats[modifica]

Vegeu també[modifica]

  1. Rendrich Franco, Comparative etymological Dictionary of classical Indo-European languages, p.169
  2. Charlton T. Lewis, Charles Short, A Latin Dictionary, Clarendon Press, Oxford, 1879
  3. Virgili, Eneida, II,49