salvo

Potser volíeu: salvó

Castellà

• Pronúncia⁽ⁱ⁾: \ˈsal.βo\
• Rimes: -albo
• Etimologia: Del llatí salvus.

Adjectiu

salvo m. ‎(femení salva, plural masculí salvos, plural femení salvas)

1. estalvi

   «Entonces, ¡oh monjes!, este hombre, después de haber recogido hierbas, palos, ramas y ...sirviéndose de esta balsa y esforzándose con pies y manos, podrá cruzar sano y salvo a la otra orilla.» (Raimon Panikkar, El silencio del Buddha: una introducción al ateísmo religioso, 1996)

   Llavors, oh monjos!, aquest home, després d'haver collit herbes, pals, branquillons i...emprant aquest rai i fent força amb peus i mans, podrà creuar sa i estalvi a l'altra riba.

Conjunció

salvo

1. excepte, llevat

   «No había ningún rastro de balazos ni de muerte violenta salvo que lo hubieran envenenado.» (Ceferino Reato, "Salvo que me muera antes": El día en que murió Kirchner. La noche que nació el cristinismo, 2017)

   No hi havia rastre de bales ni de mort violenta llevat que l'haguessin enverinat.

Verb

salvo

1. primera persona del singular (yo) del present d’indicatiu del verb salvar

Miscel·lània

• Síl·labes: sal·vo (2)

Vegeu també

• Per a més informació vegeu l'entrada al Diccionario de la lengua española (23a edició, Madrid: 2014) sobre salvo

Llatí

• Pronúncia ^(AFI): /ˈsaɫ.woː/
• Etimologia: Creat en llatí tardà, derivat de salvus ‎(‘segur’), antigament s'emprava el verb servo.

Verb

salvō ‎(1a present^?), salvās ‎(2a present), salvāre ‎(infinitiu), salvāvī ‎(perfet), salvātum ‎(supí)

1. salvar, jo salvo

   Non enim amat Deus damnare sed salvare.

   Puix que a Déu no li plau castigar sinó salvar.

Adjectiu

salvō

1. datiu masculí singular de salvus
2. datiu neutre singular de salvus
3. ablatiu masculí singular de salvus
4. ablatiu neutre singular de salvus