hoc

Català antic

• Etimologia: Del llatí vulgar *hoque, forma emfàtica de hoc ‎(‘això’, origen del pronom ho), per respostes afirmatives com per exemple "credisne hoc -hoc credo" ‎(‘Ho creus? -Sí que ho crec’, literalment ‘Creus això? -Això crec’) o també per expressions com hoc quod dicis ‎(‘això que dius’)

Adverbi

hoc

1. sí

   «-Digues, foll, has enveja? Respós: -Hoc, totes les vegades que ublit la larguea e les riquees de mon amat.» (Ramon Llull, Romanç d'Evast e Blaquerna, 1283)

   «-Mon pensament era que faent bones obres hi entràs hom. -Hoc, mas, qui fa bones obres?» (Bernat Metge, Lo Somni, 1396-1398)

Variants

• oc, hoch

Sinònims

• sí

Notes

• La pronúncia popular era /ɔ/, conservada en català modern septentrional. Tanmateix, en la literatura es mantenia la grafia etimològica.
• Les formes hoc i sí van ser concurrents. Hoc era més aviat una afirmació enèrgica i sí més atenuant i concessiva.
• La forma hoc era predominant abans del segle XV. Després predominà sí fins que la primera acabà desapareixent.

Derivats

• hoc e
• hoc encara

Descendents

• Català septentrional: hò
• Català mallorquí: agoc

Vegeu també

• Obres de referència: DCVB, DTCA, CIVAL
• Coromines, Joan; et al. «DECat. IV, 798». A: Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana. Vol. IV: FL-LI, p. 798. Barcelona: Curial Edicions Catalanes, 1984.

Llatí

• Pronúncia ^(AFI): /hoːk/
• Etimologia: Derivat de hic

Adverbi

hōc

1. Per això (emprat en forma acusativa)
2. D'aquí en endavant, a partir d'ara (emprat en forma dativa)

Adjectiu

hoc

1. nominatiu neutre singular de hic
2. vocatiu neutre singular de hic
3. acusatiu neutre singular de hic

hōc

1. ablatiu masculí singular de hic
2. ablatiu neutre singular de hic