dislèctic

De Viccionari
Salta a la navegació Salta a la cerca


Català
[modifica]

  • Pronúncia(i): /dizˈɫɛk.tik/
  • Etimologia: Del prefix dis- i el grec antic λεκτικός ‎(lektikós), segle XXI.

Nom[modifica]

dislèctic m. ‎(plural dislèctics, femení dislèctica)

  1. (pedagogia, psicologia) Persona que té dislèxia.
    «L’odissea en grec, «per absorbir la musicalitat original de l’obra», diu, però no en sap un borrall, i sentir-lo –no para de recitar versos amb un to engolat– és com sentir un dislèctic balbucejant la teoria quàntica de Plank. Dubte que ni Demòstenes poguera traure’n l’entrellat.» (Pasqual Alapont Ramon, Tota d'un glop, pàg. 134, 2003)

Traduccions[modifica]

Sinònims[modifica]

Adjectiu[modifica]

dislèctic m. ‎(femení dislèctica, plural masculí dislèctics, plural femení dislèctiques)

  1. Corresponent o pertanyent a la dislèxia.
  2. (pedagogia, psicologia) Que té dislèxia.
    «El gran arcàngel, que aquell dia s'havia llevat amb el peu esquerre, i que, també ell, anava una mica cremat de sang perquè havia sabut que la seva arcàngela, tan pleneta i galta-rosada, se n'havia anat a prendre una copa amb un dimoni subaltern i analfabet, una mica dislèctic i que mirava contra el govern, però que tenia algunes d'aquestes qualitats que generalment les senyores aprecien molt, li va tallar les cordes que determinen, pobres titelles que som, la nostra bellugor.» (Albert Jané, Les estances d'Omar Kayyam, 2011)

Traduccions[modifica]

Sinònims[modifica]

Miscel·lània[modifica]

  • Síl·labes: dis·lèc·tic (3)

Vegeu també[modifica]