cingo

Llatí

• Pronúncia⁽ⁱ⁾: /ˈkɪŋ.ɡoː/
• Etimologia: Del protoindoeuropeu *kenk- ‎(«doblegar, envoltar»).

Verb

cingō ‎(1a present^?), cingis ‎(2a present), cingere ‎(infinitiu), cīnxī ‎(perfet), cīnctum ‎(supí)

1. envoltar, assetjar

   cingere urbem obsidione

   posar setge a una ciutat

2. cenyir a la cintura

   cingo gladio

   cenyir-se l'espasa

3. coronar, cenyir la corona

   caput corona cingere

   cenyir la corona al cap

Derivats

cinctus cinctura cingulum

discingō incingō recingo

Vegeu també

• Julius Pokorny, Indogermanisches Etymologisches Wörterbuch, 1956, p.565