ronc

Català

• Pronúncia: /ˈroŋk/
• Etimologia: Adjectiu: Del llatí raucus. Nom: Derivat del verb roncar.

Adjectiu

Accepcions

ronc m.

	singular	plural
masculí	ronc	roncs
femení	ronca	ronques

1. que té ronquera
2. veu o so tosc i aspre
3. estar ronc, tenir la veu fosca i aspre per algun accident o indisposició dels òrgans.

Traduccions

    ronc [1] (que té ronquera)

Anglès: raucus (en) Castellà: ronco (es) m. Francès: enroué (fr)

Italià: rauco (it), roco (it) Llatí: raucus (la)

    ronc [2] (so tosc)

Anglès: hoarse (en) Castellà: ronco (es) Francès: rauque (fr)

Italià: affiocato (it), arrocato (it) Llatí: raucus (la), inconditus (la)

Nom

Accepcions

ronc m. (pl.: roncs)

1. soroll que es fa roncant

Traduccions

    ronc [1] (soroll)

Anglès: snore (en) Castellà: ronquido (es) Francès: ronflement (fr)

Italià: russo (it) Llatí: ronchus (la)

Forma verbal

ronc (infinitiu: roncar)

1. Primera persona del singular del present d'indicatiu del verb roncar:

   Forma amb desinència zero baleàrica i algueresa: [jo] ronco, ronque, ronc o ronqui.

2. Primera persona del singular del present de subjuntiu del verb roncar:

   [Que jo] ronc, forma antiga per [que jo] ronqui o ronque.

3. Tercera persona del singular del present de subjuntiu del verb roncar:

   [Que ell/ella/vostè] ronc, forma antiga per [que ell/ella/vostè] ronqui o ronque.

Referències

• Diccionari Catalá-Castellá-Llatí-Frances-Italiá. Per una societat de catalans., Barcelona, 1839.
• Per a més informació vegeu l'entrada al DIEC© sobre ronc
• Per a més informació vegeu l'entrada al Gran Diccionari de la Llengua Catalana © sobre ronc