oblic

Català

• Pronúncia⁽ⁱ⁾:

Oriental:	central /uˈβɫik/
	balear /obˈbɫik/, /ubˈbɫik/
Occidental:	/oˈbɫik/

• Rimes: -ik
• Etimologia: Del llatí obliquus, segle XIV

Adjectiu

oblic m. ‎(femení obliqua, plural masculí oblics, plural femení obliqües)

1. Dit de la línia o pla que cau sobre una altra i no forma angle recte.
2. indirecte

Sinònims

• inclinat, tort

Relacionats

• obliqüitat

Compostos i expressions

• cas oblic: cas gramatical que s'empra normalment en un substantiu o pronom que no és el subjecte de l'oració.
• moviment oblic: aquell que es dóna entre les diferents veus o parts d'una composició polifònica i contrapuntística quan una o algunes d'aquestes veus, es mouen en un sentit, sigui ascendent o descendent i l'altra (o les altres) es manté sobre la mateixa nota.

Traduccions

Que no forma angle recte

• Alemany: schief ^(de), schräg ^(de)
• Anglès: oblique ^(en)
• Castellà: oblicuo ^(es)
• Francès: oblique ^(fr)
• Llatí: limus ^(la)

Miscel·lània

• Síl·labes: o·blic (2)
• Anagrames: bicol, bolic

Vegeu també

• Obres de referència: DIEC, GDLC, DCVB
• Labernia y Esteller, Pere. Diccionari de la Llengua Catalana ab la correspondencia castellana y llatina., Tom II, Barcelona, 1840.