otium
Llatí
[modifica]- Pronúncia (AFI): /ˈoː.tɪ.ʊm/
- Etimologia: D'origen incert[1]; tot i que s'ha proposat que podria venir de l'arrel protoindoeuropea *h₂ewt(i)o- («abandonat, desert»), procedent de l'arrel *h₂ew («a baix, lluny, separat»), ja que aquest terme de vegades el van fer servir, per exemple Virgili, per descriure la sensació de «calma i buidor», com a sinònim de pax. Se l'ha comparat amb termes semblants d'altres llengües indoeuropees, com el nòrdic antic auðr (‘buidor’), el gòtic 𐌰𐌿𐍀𐌴𐌹𐍃 (aupeis, ‘buit’), o el grec antic ἀκριός (akriós, ‘buit’).[2] També podria tenir relació amb el terme en grec antic ἐτός (etós, ‘sense motiu’).
Nom
[modifica]ōtium n. (genitiu ōtiī)
Declinació
[modifica]| Cas | Singular | Plural |
|---|---|---|
| Nominatiu | ōtium | ōtia |
| Vocatiu | ōtium | ōtia |
| Acusatiu | ōtium | ōtia |
| Genitiu | ōtiī | ōtiōrum |
| Datiu | ōtiō | ōtiīs |
| Ablatiu | ōtiō | ōtiīs |