otium

De Viccionari
Salta a la navegació Salta a la cerca


Llatí
[modifica]

  • Pronúncia: /ˈoː.tɪ.ʊm/
  • Etimologia: D'origen incert[1]; tot i que s'ha proposat que podria venir de l'arrel protoindoeuropea *h₂ewt(i)o- («abandonat, desert»), procedent de l'arrel *h₂ew («a baix, lluny, separat»), ja que aquest terme de vegades el van fer servir, per exemple Virgili, per descriure la sensació de «calma i buidor», com a sinònim de pax. Se l'ha comparat amb termes semblants d'altres llengües indoeuropees, com el nòrdic antic auðr ‎(«buidor»), el gòtic 𐌰𐌿𐍀𐌴𐌹𐍃 ‎(aupeis, «buit»), o el grec antic ἀκριός ‎(akriós, «buit»).[2] També podria tenir relació amb el terme en grec antic ἐτός ‎(etós, «sense motiu»).

Nom[modifica]

ōtium n. ‎(genitiu ōtiī)

2a declinació -um, -ī
Cas Singular Plural
Nominatiu ōtium ōtia
Vocatiu ōtium ōtia
Acusatiu ōtium ōtia
Genitiu ōtiī ōtiōrum
Datiu ōtiō ōtiīs
Ablatiu ōtiō ōtiīs
  1. oci
  2. quietud, assossec, tranquil·litat

Derivats[modifica]

Sinònims[modifica]

Vegeu també[modifica]

  1. Michiel De Vaan, Etymological Dictionary of Latin and the other Italic Languages (Series 7), Leiden, Boston, ed. Brill, 2008
  2. Giorgio Agamben, Idea of Prose, Sunny Press, 1995