otium
Llatí[modifica]
- Pronúncia(i): /ˈoː.tɪ.ʊm/
- Etimologia: D'origen incert[1]; tot i que s'ha proposat que podria venir de l'arrel protoindoeuropea *h₂ewt(i)o- («abandonat, desert»), procedent de l'arrel *h₂ew («a baix, lluny, separat»), ja que aquest terme de vegades el van fer servir, per exemple Virgili, per descriure la sensació de «calma i buidor», com a sinònim de pax. Se l'ha comparat amb termes semblants d'altres llengües indoeuropees, com el nòrdic antic auðr («buidor»), el gòtic 𐌰𐌿𐍀𐌴𐌹𐍃 (aupeis, «buit»), o el grec antic ἀκριός (akriós, «buit»).[2] També podria tenir relació amb el terme en grec antic ἐτός (etós, «sense motiu»).
Nom[modifica]
ōtium n. (genitiu ōtiī)
Declinació[modifica]
| Cas | Singular | Plural |
| Nominatiu | ōtium | ōtia |
| Vocatiu | ōtium | ōtia |
| Acusatiu | ōtium | ōtia |
| Genitiu | ōtiī | ōtiōrum |
| Datiu | ōtiō | ōtiīs |
| Ablatiu | ōtiō | ōtiīs |