nat

Català

• Pronúncia⁽ⁱ⁾: /ˈnat/^ⓘ
• Rimes: -at
• Etimologia: Del llatí nātus, participi actiu de nāscī ‎(‘nàixer’), segle XIV.

Adjectiu

nat m. ‎(femení nada, plural masculí nats, plural femení nades)

1. nascut

   «Parlava de Vicent Ferrer, nat a la ciutat de València el 1350, com un home nascut a l'Aragó, referint-se, per extensió i de manera evident, a un dels territoris que formaven part de la Corona del mateix nom.» (Boira Maiques, Josep Vicent. Roma i nosaltres, 2020)

2. De posició inherent per tenir un títol o càrrec.

   «L'acció protectora l'exerceixen un Consell Superior de Protecció a la Infància [...] Són vocals nats el bisbe, el president de l'Audiència, el president de la Diputació i els inspectors de Sanitat.» (Pinilla, Joan. La infància, una història fosca, 2011)

3. Que té condició o facultat que sembla innata.

   «En Péter era un improvisador nat, incapaç de seguir cap política comercial, però tenia una gran intuïció i era irresistible en el cos a cos.» (Solsona, Ramon. Disset pianos, 2019)

Derivats

• connat
• malanat
• malnat
• nadís
• nounat
• sobrenat

Relacionats

• nadal
• nadó
• natal
• natiu
• nonat

Traduccions

Inherent, innat

• Anglès: born ^(en)
• Castellà: nato ^(es)
• Francès: né ^(fr)
• Italià: nato ^(it)

Verb

nat

1. (literari) Participi masculí singular del verb nàixer.

   «Ha nascut un minyonet ros i blanquet, ros i blanquet, Fill de la Verge Maria, n’és nat en una establia.» (Fum, fum, fum , nadala tradicional)

Notes

• És usat amb el verb auxiliar ésser tal com era general en català antic: és nat = ha nascut.
• És d’ús literari, religiós i en nadales tradicionals.
• Era d’ús popular en balear i gironí a mitjan segle XX, actualment obsolet.

Miscel·lània

• Síl·labes: 1
• Anagrames: ant ^(alfagrama), tan ^(revers)

Vegeu també

• Obres de referència: DIEC, GDLC, DCVB