kväda

Suec

• Pronúncia: /ˇkvɛ:da/
• Etimologia: Del suec antic kväþa. Primera atestació segle XIII. Cognat amb el danès kvæde, islandès i feroès kveða. Compareu amb gòtic qiþan, antic saxó quethan/queðan, alt alemany antic quedan, anglès antic cweðan, del qual l'anglès quoth. D'una arrel germànica *kweþ.

Verb

kväda ‎(present kväder, pretèrit kvad, supí kvädit, participi passat kväden)

1. (arcaisme, poètic) dir
2. (arcaisme, poètic) cantar (amb una poesia o un poema)

   «Hon (hade) med ett fullt konjaksglas i vardera handen stått i sin dörr och kvädit ”ja må hon leva i hundrade år”.» (Droppar i folkhavet, Maria Sandel, 1924)

   Amb una copa plena de conyac a cada mà s'havia quedat a la porta i havia entonat: «que (ella) visqui cent anys».

Relacionats

• kväde

Vegeu també

• Per a més informació vegeu l'entrada kväda al Svensk ordbok.
• Per a més informació vegeu l'entrada kväda al Svenska Akademiens ordbok.