enfadar

De Viccionari
Salta a la navegació Salta a la cerca


Català
[modifica]

Oriental: /əɱ.fəˈða/
Occidental: nord-occidental /eɱ.faˈða/, valencià /eɱ.faˈðaɾ/
Informal: nord-occidental /aɱ.faˈða/
  • Rimes: -a(ɾ)
  • Homòfon: enfadà
  • Etimologia: Del castellà enfadar, d’origen incert podria derivar del galaic-portuguès fado ‎(«lliurar-se a la fatalitat»), procedent del llatí fatus ‎(«destí, predicció»), segle XVI.

Verb[modifica]

enfadar trans., pron. ‎(pronominal enfadar-se)

  1. (obsolet) enutjar
  2. (pronominal) enutjar-se

Conjugació[modifica]

Paradigmes de flexió: enfado, enfada, enfadem

Traduccions[modifica]

Miscel·lània[modifica]

  • Síl·labes: en·fa·dar (3)
  • Anagrama: frenada

Vegeu també[modifica]


Castellà
[modifica]

Peninsular: \eɱ.faˈðaɾ\
Americà: alt \eɱ.f(a)ˈdaɾ\, baix \eŋ.faˈðaɾ\, austral \eɱ.faˈðaɾ\

Verb[modifica]

enfadar trans. ‎(present enfado, passat enfadé, futur enfadaré)

  1. enutjar, enfadar

Miscel·lània[modifica]

  • Síl·labes: en·fa·dar (3)