enfadar

De Viccionari
Dreceres ràpides: navegació, cerca


Català
[modifica]

  • Pronúncia:
Oriental: /əɱ.fəˈða/
Occidental: nord-occ. /eɱ.faˈða/, val. /eɱ.faˈðaɾ/
  • Rimes: -a(ɾ)
  • Homòfon: enfadà
  • Etimologia: Del castellà enfadar, d’origen incert podria derivar del galaic-portuguès fado ‎(«lliurar-se a la fatalitat»), procedent del llatí fatus ‎(«destí, predicció»).

Verb[modifica]

en·fa·dar trans., pron. ‎(pronominal enfadar-se)

  1. (obsolet) Enutjar, causar disgust o ràbia en una persona.
  2. (pronominal) Enutjar-se, sentir enuig.

Conjugació[modifica]

Paradigmes de flexió: enfado, enfada, enfadem

Sinònims[modifica]

Traduccions[modifica]

Vegeu també[modifica]

  • Per a més informació vegeu: DIEC, GDLC, Optimot
  • Vegeu el Diccionari de sinònims OpenThesaurus-Softcatalà: enfadar


Castellà
[modifica]

  • Pronúncia:
Peninsular: \eɱ.faˈðaɾ\
Americà: alt \eɱ.f(a)ˈdaɾ\, baix \eŋ.faˈðaɾ\, austral \eɱ.faˈðaɾ\

Verb[modifica]

en·fa·dar trans. ‎(present enfado, passat enfadé, futur enfadaré)

  1. enutjar, enfadar