biaix

Català

Pronúncia⁽ⁱ⁾: oriental /biˈaʃ/, occidental /biˈajʃ/
Rimes: -ajʃ
Etimologia: De l'occità antic biais ‎(«direcció obliqua»), d’origen incert, probablement de biaissar, del llatí bi- ‎(«doble», pejoratiu) i anxiari ‎(«inquietar-se, disgustar-se») amb el sentit conjunt de «apartar-se, desviar-se», segle XIV. Alternativament, del llatí biaxus ‎(«amb dos eixos de direcció»), o bé del llatí gal·lo-romànic *bigassius, del grec antic ἐπικάρσιος ‎(epikársios, «oblic»).

biaix m. ‎(plural biaixos)

Manera obliqua de tallar una cosa.
Diferència sistemàtica entre el valor de l'estimació d'un paràmetre i el seu valor real.
(psicologia) Tendència natural d'una personalitat, tret distintiu.
Ex.: biaix optimista, biaix de creença, etc.

Manera obliqua

Diferència sistemàtica