Vés al contingut

barraca

De Viccionari

Català

[modifica]
  • Pronúncia(i): oriental /bəˈra.kə/, occidental /baˈra.ka/
  • Rimes: -aka
  • Etimologia: De l’àrab vulgar valencià *barráqa, de l'àrab andalusí *bárrëqa per assimilació i desplaçament de l’accent,[1] del romandalusí *párreka (cf. pàrrec i llatí parricus), d’origen incert, segle XIII.[2] Potser d’origen amazic antic de l’arrel √ⴱⵔⴽ (BRK), actualment ⴰⴱⵔⵔⴰⴽ (abrrak, tenda paravent) o el diminutiu ⵜⴰⴱⵔⵔⴰⴽⵜ (tabrrakt, cabana) (cf. antic taravaca (baldaquí de llit)). Alternativament del protogermànic *parrukaz (estable emparrat). Compareu amb els diminutius Barratxina i Marratxí.

barraca f. (plural barraques)

  1. Cabana rústica per a resguardar-s’hi transitòriament.
  2. Habitació feta de terra amb coberta de canyissos en angle molt agut, pròpia de l’horta de València.
  3. Habitatge fet amb materials residuals i edificació precària, propi dels suburbis.
  4. (peixos) mòllera

Derivats

[modifica]

Descendents

[modifica]

Usat en sentit militar en les Cròniques es va transmetre a les llengües europees, especialment a través del francès durant la Guerra dels Trenta Anys.[3]

Traduccions

[modifica]

Miscel·lània

[modifica]
  • Síl·labes: bar·ra·ca (3)

Vegeu també

[modifica]
  1. Coromines, Joan; et al. «DECat. X, 5a43-60». A: Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana. Vol. X: , p. 5. Barcelona: Curial Edicions Catalanes.
  2. Coromines, Joan; et al. «DECat. I, 668b53-60». A: Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana. Vol. I: A-BL, p. 668. Barcelona: Curial Edicions Catalanes, 1980.
  3. Coromines, Joan; et al. «DECat. I, 668a8-23». A: Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana. Vol. I: A-BL, p. 668. Barcelona: Curial Edicions Catalanes, 1980.

Castellà

[modifica]
Peninsular: /baˈra.ka/
Americà: alt /baˈra.k(a)/, baix /baˈra.ka/

barraca f. (plural barracas)

  1. barraca

Derivats

[modifica]

Miscel·lània

[modifica]
  • Síl·labes: ba·rra·ca (3)