vocatiu

Català

• Pronúncia:

Oriental: central /bu.kəˈtiw/, balear /vo.kəˈtiw/, /vu.kəˈtiw/

Occidental: /bo.kaˈtiw/, /vo.kaˈtiw/

• Rimes: -iw
• Etimologia: Del llatí vocatīvus.

Nom

vo·ca·tiu m. ‎(plural vocatius)

1. Forma, afegint el corresponent sufix al lexema, que adopta una paraula quan actua d'alguna d'aquestes tres maneres: exclamació, per invocar algú, per adreçar-se a la persona amb qui es parla.

   Ex.: En llatí: "discipule lege" (traducció: "Alumne: llegeix!"); en aquest exemple discipule és la forma vocativa perquè indica a qui va adreçada l'ordre de llegir.

   Ex.: En llatí: "pulcra rosa"(traducció: "oh, bella rosa!"); en aquest exemple rosa és la forma vocativa d'aquesta paraula perquè és una exclamació.

   Ex.: En llatí: "Mars,adiuva me"(traducció: "oh déu Mart, ajuda'm!"); en aquest exemple Mars és la forma vocativa d'aquesta paraula perquè és una invocació.

Traduccions

Traduccions: vocatiu

• Anglès: vocative ^(en)
• Castellà: vocativo ^(es)

• Francès: vocatif ^(fr)
• Italià: vocativo ^(it)

Vegeu també

• Vocatiu a la Viquipèdia
• Obres de referència: DIEC, GDLC, Optimot