ironia
Salta a la navegació
Salta a la cerca
Català[modifica]
- Pronúncia:
- Oriental: /i.ɾuˈni.ə/
- Occidental: nord-occidental /i.ɾoˈni.a/, valencià /i.ɾoˈni.a/, /i.ɾuˈni.a/
Nom[modifica]
i·ro·ni·a f. (plural ironies)
- Dir el contrari del què es pensa de manera que l'oient entén que es tracta d'una burla o d'una crítica indirecta.
- En filosofia, mètode per trobar la veritat fent preguntes que fingeixen ignorància per part del qui les fa amb l'objectiu d'obligar l'interlocutor a expressar el seu punt de vista raonat sobre el tema.
Traduccions[modifica]
Traduccions: ironia
Vegeu també[modifica]
- Article corresponent a la
Viquipèdia
- Obres de referència: DIEC, GDLC, DCVB, Optimot
Llatí[modifica]
- Pronúncia: /iː.roːˈniː.a/
- Etimologia: Del grec εἰρωνεία (eirōneía)
Nom[modifica]
īrōnīa f. (genitiu īrōnīae)
1a declinació -a, -ae | ||
Cas | Singular | Plural |
Nominatiu | īrōnīa | īrōnīae |
Vocatiu | īrōnīa | īrōnīae |
Acusatiu | īrōnīam | īrōnīās |
Genitiu | īrōnīae | īrōnīārum |
Datiu | īrōnīae | īrōnīīs |
Ablatiu | īrōnīā | īrōnīīs |