ironia
Català[modifica]
- Pronúncia(i):
Oriental: central ⓘ balear /i.ɾoˈni.ə/, /i.ɾuˈni.ə/ Occidental: /i.ɾoˈni.a/
Nom[modifica]
ironia f. (plural ironies)
- Dir el contrari d’allò que es pensa de manera que l'oient entén que es tracta d'una burla o d'una crítica indirecta.
- En filosofia, mètode per trobar la veritat fent preguntes que fingeixen ignorància per part del qui les fa amb l'objectiu d'obligar l'interlocutor a expressar el seu punt de vista raonat sobre el tema.
Traduccions[modifica]
Miscel·lània[modifica]
- Síl·labes: i·ro·ni·a (4)
Vegeu també[modifica]
- Article corresponent a la Viquipèdia
- Obres de referència: DIEC, GDLC, DCVB, Optimot
Llatí[modifica]
Nom[modifica]
īrōnīa f. (genitiu īrōnīae)
Declinació[modifica]
Cas | Singular | Plural |
Nominatiu | īrōnīa | īrōnīae |
Vocatiu | īrōnīa | īrōnīae |
Acusatiu | īrōnīam | īrōnīās |
Genitiu | īrōnīae | īrōnīārum |
Datiu | īrōnīae | īrōnīīs |
Ablatiu | īrōnīā | īrōnīīs |