flauta

De Viccionari
Salta a la navegació Salta a la cerca
Potser volíeu: flaüta


Català
[modifica]

  • Pronúncia(i): oriental /ˈfɫaw.tə/, occidental /ˈfɫaw.ta/
  • Rimes: -awta
  • Àudio: oriental
(fitxer)
  • Etimologia: De l'occità antic flauta, de flautar ‎(«tocar la flauta»), del llatí flatare freqüentatiu de flare ‎(«bufar») per encreuament amb flaujar ‎(«tocar el flabiol»), segle XIV. Segons Meyer-Lübke, de l'occità antic flaüt ‎(«flabiol») d’origen onomatopeic.

Nom[modifica]

flauta f. ‎(plural flautes)

  1. Instrument aeròfon de fusta consistent en un tub tapat per un extrem i obert per l'altre, que té prop d'aquell un bisell per on es bufa i, tot al llarg, diferents forats que es tapen i es destapen amb els dits o amb claus.

Variants[modifica]

Derivats[modifica]

Traduccions[modifica]

Miscel·lània[modifica]

  • Síl·labes: flau·ta (2)

Vegeu també[modifica]


Castellà
[modifica]

Peninsular: /ˈflau.ta/
Americà: alt /ˈflau.t(a)/, baix /ˈflau.ta/
  • Rimes: -auta
  • Etimologia: Probablement de l'occità antic flauta.

Nom[modifica]

flauta f. ‎(plural flautas)

  1. flauta

Derivats[modifica]

Compostos i expressions[modifica]

Miscel·lània[modifica]

  • Síl·labes: flau·ta (2)
  • Anagrama: fatula

Vegeu també[modifica]

  • Per a més informació vegeu l'entrada al Diccionario de la lengua española (23a edició, Madrid: 2014) sobre flauta


Occità antic
[modifica]

  • Etimologia: De flautar ‎(«tocar la flauta»).

Nom[modifica]

flauta f.

  1. flauta