consular

De Viccionari
Salta a la navegació Salta a la cerca


Català
[modifica]

Oriental: central /kun.suˈɫar/, balear /kon.suˈɫa/, /kun.suˈɫa/
Occidental: /kon.suˈɫaɾ/

Adjectiu[modifica]

consular inv. ‎(plural consulars)

  1. Corresponent o pertanyent a un o a tots els cònsols.
    «Cridà a la secretària i li va dir de telefonejar al xofer, ja conegut. Minuts després era jo dalt d’un taxi de la confiança consular (Llorenç M. Estopinya, Un full del meu diari. Quatre Eves i un Adam, pàg. 18, 1966)

Compostos i expressions[modifica]

Traduccions[modifica]

Nom[modifica]

consular m. f. ‎(plural consulars)

  1. (per extensió) cònsol
    «Oh déus justos, sentir això el marit, això saber el príncep i portar aquest prou enllà el seu desvergonyiment per contar, no cal dir a un consular, ni a un amic, ans simplement al marit, el seu adulteri i el seu fàstic!» (Carles Cardó (trad.), Diàlegs a Serè. De la clemència a Neró Cèsar de Sèneca, pàg. 27, Fundació Bernat Metge, Barcelona, 1926)
  2. conseller
    «Sant Ambròs. Fill de Trèveris, de pares romans, era consular de Milà i no batejat encara, quan, d'una manera extraordinària, fou elegit bisbe d'aquesta ciutat.» (Tomàs Bellpuig, Els sants pares, pàg. 74, Editorial Barcino, Barcelona, 1927)

Vegeu també[modifica]


Anglès
[modifica]

Adjectiu[modifica]

consular ‎(no comparable)

  1. consular

Vegeu també[modifica]


Castellà
[modifica]

Peninsular: septentrional /kon.suˈlaɾ/, meridional \koŋ.suˈlaɾ\
Americà: alt /kon.s(u)ˈlaɾ/, baix \koŋ.suˈlaɾ\, austral /kon.suˈlaɾ/

Adjectiu[modifica]

consular inv. ‎(plural consulares)

  1. consular

Relacionats[modifica]

Miscel·lània[modifica]

  • Síl·labes: con·su·lar (3)
  • Heterograma de 8 lletres (aclnorsu)

Vegeu també[modifica]

  • Per a més informació vegeu l'entrada al Diccionario de la lengua española (23a edició, Madrid: 2014) sobre consular