consular

Català

consular inv. ‎(plural consulars)

Corresponent o pertanyent a un o a tots els cònsols.
«Cridà a la secretària i li va dir de telefonejar al xofer, ja conegut. Minuts després era jo dalt d’un taxi de la confiança consular.» (Llorenç M. Estopinya, Un full del meu diari. Quatre Eves i un Adam, pàg. 18, 1966)

consular m. f. ‎(plural consulars)

(per extensió) cònsol
«Oh déus justos, sentir això el marit, això saber el príncep i portar aquest prou enllà el seu desvergonyiment per contar, no cal dir a un consular, ni a un amic, ans simplement al marit, el seu adulteri i el seu fàstic!» (Carles Cardó (trad.), Diàlegs a Serè. De la clemència a Neró Cèsar de Sèneca, pàg. 27, Fundació Bernat Metge, Barcelona, 1926)
conseller
«Sant Ambròs. Fill de Trèveris, de pares romans, era consular de Milà i no batejat encara, quan, d'una manera extraordinària, fou elegit bisbe d'aquesta ciutat.» (Tomàs Bellpuig, Els sants pares, pàg. 74, Editorial Barcino, Barcelona, 1927)

consular ‎(no comparable)

Peninsular: septentrional /kon.suˈlaɾ/, meridional \koŋ.suˈlaɾ\

Americà: alt /kon.s(u)ˈlaɾ/, baix \koŋ.suˈlaɾ\, austral /kon.suˈlaɾ/

consular inv. ‎(plural consulares)

Per a més informació vegeu l'entrada al Diccionario de la lengua española (23a edició, Madrid: 2014) sobre consular