Vés al contingut

caler

De Viccionari

Català

[modifica]
Oriental: /kəˈɫe/
Occidental: nord-occidental /kaˈɫe/
valencià /kaˈɫeɾ/, /kaˈɫe/
  • Rimes: -e(ɾ)
  • Homòfon: calé
  • Etimologia: Del llatí calēre (estar calent) prenent el sentit de urgir, segle XIII.

Verb

[modifica]

caler intr.

  1. (antic i dialectal) caldre

Conjugació

[modifica]

Paradigmes de flexió: calc, cal, calem

Miscel·lània

[modifica]

Vegeu també

[modifica]

Castellà

[modifica]
Peninsular: /kaˈleɾ/
Americà: alt /k(a)ˈleɾ/, baix /kaˈleɾ/
  • Rimes: -eɾ
  • Etimologia: Del llatí calēre (estar calent).

Verb

[modifica]

caler (impersonal)

  1. (antic i Aragó) caldre

Notes

[modifica]
  • Usat des del segle XIII, especialment als segles XIV i XV impulsat per autors aragonesos, a partir del s. XVI cau en desús com a forma arcaïtzant i dialectal.
  • Com a verb impersonal només és usat en la tercera persona.

Miscel·lània

[modifica]
  • Síl·labes: ca·ler (2)

Vegeu també

[modifica]
  • Per a més informació vegeu l'entrada al Diccionario de la lengua española (23a edició, Madrid: 2014) sobre caler
  • Joan Coromines; José A. Pascual. «Caler». A: Diccionario crítico etimológico castellano e hispánico (DECH). vol. I. Madrid: Gredos, 1980.