dislèxic

Català

• Pronúncia⁽ⁱ⁾: /dizˈɫɛk.sik/
• Etimologia: Del castellà disléxico, segle XX, equivalent a dislèxia i el sufix -ic.

Nom

dislèxic m. ‎(plural dislèxics)

1. (castellanisme, pedagogia, psicologia) dislèctic

   «M’aventuro a afirmar que eixe accent, amb prou certesa, ha esdevingut una dificultat gràfica totalment innecessària (i més encara per als dilèxics: poca broma).» (Felip Gumbau, L'accent diacrític: una reforma positiva però insuficient, 2017)

Adjectiu

dislèxic m. ‎(femení dislèxica, plural masculí dislèxics, plural femení dislèxiques)

1. (castellanisme, pedagogia, psicologia) dislèctic

   «Especialment emotiu va ser l’any que s’hi va examinar un xiquet dislèxic que encara no sabia llegir ni escriure. Tot i així va respondre al peu de la lletra les tres preguntes que li van ser formulades.» (Manel Joan i Arinyó, Les nits perfumades, pàg. 197, 1998)

Miscel·lània

• Síl·labes: dis·lè·xic (3)

Vegeu també

• Obres de referència: DNV, ésAdir